QUI SI NO TU?
On vols anar que del retorn no parlis?
Només la mort regeix el privilegi
d’aconseguir la faç definitiva;
la mort, però, va xopa de silenci.
Acompliràs el rar itinerari
de tu vers tu mateix, contra l’eclipsi
de tantes nits de lluna extenuada.

TREMP D’OR
Vora dels verns, la llum. A la resclosa.
Sobre els teulats humits, sota la cendra.
La llum pertot, la llum arraïmada.
Dins dels jardins i fora de la reixa.
Omple el no-res i buida la tenebra.
La llum vernal aviva la rosada.
La llum d’estiu fa niu a la llacuna.
A la tardor les ales se li dauren.
La llum d’hivern du túnica de boira.
Sempre la llum, atenta i possessiva.

BENESTAR SUBJACENT
Com la pell d’un nadó la manyaga claror
d’aquesta alba d’estiu i el teu bes que em desvetlla…
Acarones un front que dolgut del menyspreu
va recloure’s sovint en silencis i esperes.
A aquest cos expectant que els teus braços circumden
no li planyis el goig que n’és àvid tothora.
Va marxar sense dir si pensava tornar
per la vall dels bladars, pel tossal de les vinyes.
Posseït per l’afany, va recórrer tenaç
els indrets insegurs, les contrades perdudes.
Temerari sovint, en capvespres de plom,
descobria, sorprès, panicals i atzavares;
a l’extrem dels fatics, delirava pels cràters.
Per difícil que fos procurava salvar
els barrancs de l’oblit que menaven al caos.
A la sorra del temps, en els plans del real,
com un rèptil llengut hi deixava meandres.
No t’expliques per què, sense espasa ni fil,
penetrà laberints i afrontà minotaures.
Pels confins prohibits que celava la mar,
convençut d’ell mateix, fou l’estel que el guiava.
Evocava també les primeres olors,
cavallets de firal incansables giraven
i els amors primerencs es perdien de nit
o pel glaç d’un febrer que semblava perenne.
Decebut figurant no podia sofrir
les llavors del raïm ni del blat les arestes.
Amb la faç del tossut que ha d’admetre l’error,
amb el pols apressat dels qui malden sense heure
i davant per davant d’un espai devastat,
ponderava l’esforç de retorn a l’origen.
Sense enyor del que fou camp obert o recer,
de ciutats a l’hivern, confirmant els oracles,
ha tornat com l’heroi solitari I descalç
amb el pes i la pols de jornades de prova
i amb el fràgil tresor d’aquests versos serens
mesurats un a un i de ritme ternari.
Ara s’omplen d’ocells els til•lers del passeig
i en el pou dels records la penombra s’imposa.
Ara cal aquell temps reposat del balanç,
benestar subjacent de les hores daurades,
del silenci tan pur que no pot esberlar
cap remor de carrer, cap seguit de sirena.
De tan blanca es confon amb el lli dels llençols
aquesta alba d’estiu i les teves dolceses…